Us ofereixo una de les lectures que hem treballat:
Les prioritats educatives han anat
canviant des de l’últim terç del segle XX. Abans es volien criatures obedients
i ben educades, ara es volen criatures autònomes, amb criteri propi i iniciativa.
La relació que s’establia amb els pares era una relació propera a la submissió
a una autoritat incontestable.
Actualment la relació entre pares i
fills es vol més democràtica i propera, on cadascú pugui tenir i defensar el
seu criteri. No és estrany, doncs, que les formes d’educar hagin variat i, en conseqüència,
també els comportaments.
Quines són les nostres prioritats educatives? Són coherents els nostres
comportaments amb els nostres
objectius educatius?
Passar d’una educació autoritària a una educació democràtica que
propiciï l’aprenentatge de l’autonomia i permeti el desenvolupament de les característiques
personals de cadascú ha comportat, sovint, desequilibris educatius i
confusions. En moltes ocasions l’abandó de l’autoritarisme ha suposat també
l’abandó de l’exercici de l’autoritat necessària perquè l’infant
aprengui normes i pautes de conducta.
L’infant es confon i acaba creient que el seu criteri val igual que el de
l’adult, i el tracta com a un igual.
Exercim la nostra autoritat amb els fills i alumnes o eludi eludim la confrontació?
Els ensenyem com ens han de tractar?
A vegades confonem llibertat o autonomia amb permetre que la criatura
faci el que vulgui. Actuar seguint l’impuls no és autonomia. Actuar amb
autonomia implica actuar amb criteri i discerniment. És a dir, per esdevenir
autònom cal aprendre a decidir, i per tant a renunciar, contenir-se i
autoregular-se. I aquest aprenentatge requereix límits, pautes i normes clares,
transmeses des de l’autoritat de l’adult que acompanya l’infant en la seva
descoberta de les
relacions
socials.
Orientem els infants amb límits, pautes
i normes, o els deixem al seu aire?
Les criatures necessiten punts de referència per saber com s’han de
comportar. No se’ls pot exigir allò que no han après. No es pot pretendre que
es comportin educadament si no els ensenyem com es fa. No els podem demanar que
siguin respectuosos si no els respectem ni ens fem respectar. Necessiten
models.
Ens comportem tal com voldríem que es comportessin els nostres fills i
alumnes? Sabem educar en el respecte fent-nos respectar?
S’ha deixat de fer èmfasi en la bona educació convencional. L’educació
en bones maneres s’ha anat relegant o ha deixat de ser prioritària. Aquest
relegament o abandó ha portat de mica en mica, sense ni adonar-nos-en, a
valorar o contraposar la sinceritat o l’espontaneïtat amb la bona educació, com
si fossin maneres de fer excloents. És força freqüent justificar el comportament
mal educat com una manera de ser espontània i sincera.
La bona educació es contradiu amb el desenvolupament d’una personalitat
pròpia?
Els comportaments poc respectuosos i mal educats es poden atribuir tant
a la manca d’aprenentatge de bones maneres, com a la manca de límits, de
demanda de contenció, de tolerància a la frustració, d’autodisciplina... L’aprenentatge
d’actituds no és un aprenentatge conceptual
o abstracte, les actituds s’aprenen dels models que donem pares i mestres en la
manera de fer concreta i real. Les normes socials i les pautes de conducta són
la manera
concreta de manifestar les actituds de
respecte, de solidaritat, d’autocontenció i generositat.
Ensenyem als fills i alumnes com comportar-se en les diferents
situacions de relació social quotidiana?
La bona educació fa sentir-se bé tant a qui rep el bon tracte, com a qui
el dóna. Alimenta l’autoestima d’uns i altres. Aquesta satisfacció es pot
sentir des de ben petits i és la millor motivació per comportar-se amb respecte
i amabilitat, és a dir, no tant per obligació, com per la satisfacció que ens
proporciona a tots plegats.
Ajudem als nostres fills i alumnes a adonar-se del benestar que
proporciona el bon fer?
