Els pares FEAC del grup de primària vam estar treballant les expectatives que tenim sobre els nostres fills. Aquí teniu una part de l'article de Carme Thió de Pol, segur que us fa reflexionar.
La majoria de pares volen que als seus fills no els falti de res, que tinguin l'oportunitat de fer tot allò que ells haguessin volgut fer i no van poder. Aquest desig, fruit de l’amor i de les ganes de fer feliços als fills, quan no es té sota control, els pot portar a perdre de vista els fills, a guiar les seves actuacions en funció dels seus desigs i no pasen funció dels gustos, capacitats i realitat dels propis fills. Quan passa això, es pot arribar a produir l’efecte contrari al desitjat, les criatures acaben sentint que ells no importen, que el que importa és el què fan o deixen de fer.
Tenim cura de deixar-los viure la seva vida i no pas de fer-los viure la que nosaltres voldríem?
Tenir sota control aquest desig significa tenir sempre present que la felicitat rau fonamentalment en el fet de saber-se i sentir-se estimat, acceptat i valorat, no pas en el fet de tenir-ho tot ni tampoc de poder fer allò que agrada... als altres. Quan els pares imposen els seus gustos i les seves afeccions, passant per alt els dels fills, poden provocar sentiments de malestar i de tristesa (com al nen de l’article), però també de ràbia, inseguretat... A vegades, la inesperada resposta poc entusiasta del fill, defrauda i provoca frustració en els pares, que sovint reverteixen sobre el fill en forma de retrets com: “hauries d’estar content...” “jo, a la teva edat, ho hagués donat tot per poder fer el que tu fas...” “altres nens estarien agraïts de l’oportunitat que tu tens...”. Petits dards recoberts d’insatisfacció que fereixen l’autoestima de la criatura que els rep...
Ens adonem del mal que podem fer quan volem que els fills satisfacin les nostres expectatives?
